-Vens? li vaig dir. Un silenci em va respondre. -Vens o no? vaig repetir. Em va mirar amb desídia i simplement em va allargar la mà. -Saps que t’acompanyo oi? Em va dir que sí amb el cap però no vaig saber del cert si ho feia també amb la mirada…
Senzillament vam passejar, agafats de la mà, sense dir-nos res, recorrent el carrer de casa sabent que no teníem realment una ruta la qual seguir. El vaig mirar. Vaig obrir els ulls demanant alguna espurna d’algun sentiment, alguna escletxa de llum que em donès aquella pista. Anàvem per bon camí o no? Res. Silenci. Tant sols podíem escoltar les nostres passes mentre avançàvem cap a no se on. Em va estrènyer la mà. Un gest que va fer aturar-me de cop. I sense cap previ avís em va abraçar i em va donar un dels petons més llargs i càlids que mai havia pogut experimentar. -Què està passant? vaig preguntar-li amb la cara desencaixada, et ben juro que em podia veure des de fora i aquella cara no l’havia posat mai. Silenci. -Però, vols dir-me alguna cosa? vaig cridar. I el petó va repetir-se.
Bruscament, el vaig apartar i mirant-lo amb estupefacció vaig dir que no amb el cap, donant-li la idea que no estava entenent cap de les seves accions. Va començar a plorar. De manera suau i delicada va posar la meva mà a la seva galta, va tancar els ulls i va assaborir cada un dels meus dits que s’entrelligaven amb les seves llàgrimes. Em va trencar l’ànima. I del no res va xiuxiuejar: t’estimo, estic enamorat de tu. La meva mà continuava acariciant la seva galta com si d’un magnetisme inexplicable es tractès, no podia apartar-la d’ell. Ens vam mirar als ulls com si realment fos la primera vegada i amb l’altra mà vaig jugar amb els seus cabells, a prop de la nuca, a prop d’aquell clot que es dibuixa entre la vall de les seves vèrtebres, acariciant aquells cabells que sempre havia desitjat tocar. Sense deixar de mirar-nos als ulls, vam aconseguir que les nostres mans acompanyessin el moviment necessari i inevitable dels nostres cossos i, sense pensar-ho més, ens vam fondre en el petó més sincer de la nostra història. Aquell petó que sempre havia estat dipositat a la galta, havia pres la possessió dels nostres llavis.
